ORTOGRAFIA (Habilitats lingüístiques)

 

Accentuació i dièresi

Diferentment de l’accent, la funció de la dièresi no és marcar la vocal forta d’una paraula ni distingir uns mots d’uns altres, sinó indicar que una vocal no forma diftong amb l’anterior; per tant, la vocal amb dièresi no ha de ser forçosament tònica. A continuación s’exposen alguns dels casos que provoquen més vacil·lacions per influència del castellà o per altres motius.

• Porten accent els mots següents:

a) Els adjectius acabats en -íac o -íaca:

- amoníac -a, austríac -a, cardíac -a, policíac -a...

b) Els substantius acabats en -òlit i -òcit:

- aeròlit, electròlit, meteoròlit, micròlit, monòlit, adipòcit, astròcit, blastòcit, eritròcit, fagòcit, fibròcit, leucòcit, limfòcit, mastòcit, oòcit

c) Els substantius acabats en -òfon:

- audiòfon, gramòfon, magnetòfon, micròfon, videòfon...

• Porten dièresi els adjectius acabats en -oïdal:

- conoïdal, el·lipsoïdal, esferoïdal, helicoïdal, mastoïdal, romboïdal, sinusoïdal, tiroïdal, trapezoïdal...

• No es posa dièresi, encara que no hi hagi diftong, en els casos següents:

a) En els compostos amb prefix acabat en vocal (fora de reüll, reïra i les formes del verb reeixir, com reïxo, reïx):

- reunió, reincidir, contraindicació, coincidència...

b) En les terminacions llatines -us i -um:

- Màrius, linòleum, aquàrium, contínuum...

c) En els sufixos -isme i -ista (els acabaments de proïsme i lluïsme no són sufixos):

- egoisme, altruista, arcaisme...

d) En les terminacions de gerundi, infinitiu, futur i condicional dels verbs de la tercera conjugació (acabats en -ir):

- agraint, conduir, lluiran, beneiríem...

 

 

 

 

• Alguns monosíl·labs i alguns altres mots que segons les normes tampoc no s’haurien d’accentuar porten accent diacrític, és a dir, per a distingir-los d’altres mots. Els més usuals són els següents

Verbs	Substantius	Altres
dóna i dónes (de donar) féu (passat de fer, i desféu, reféu…) mòlt (participi de moldre) sé (de saber) sóc i só, és, són, fóra (de ser) té (de tenir) véns, vénen (de venir) vés (d’anar) véu (passat de veure)	bé/béns (propietats) bóta (recipient per al vi) cóc (com coca) cóm (menjadora) Déu (i adéu, pregadéu…) jóc (d’ajocar) Lés (població) mà (part del cos) mèu (miol) món (i rodamón)* móra (fruita) nét/a (i renét/a, besnét/a…) ós/óssa (animal) pèl (i repèl, contrapèl…) ròssa (bèstia vella) rés (pregària) séc (plec) sègle (sègol) sèu (greix) sòl (terra, i entresòl, subsòl) tòt (broc gros) ús (d’usar)	bé (contrari de malament) més (de quantitat) què (interrogatiu i relatiu fort) sí (afirmació) vós, nós (pronoms forts)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

• Finalment, hi ha mots que sovint són accentuats erròniament perquè es pronuncien malament. En la taula següent n’hi ha una mostra amb l’accentuació correcta.

 

SOBRE LA GRAFIA DE LA PERSONA 1 DEL PRESENT D’INDICATIU DELS VERBS A LES ILLES BALEARS

1.1. En general, la persona 1 del present d’indicatiu dels verbs de la primera conjugació no pren cap terminació i s’hi manté gràficament la consonant final del radical. Aquest criteri és aplicable igualment als casos que donen com a resultat terminacions gràfiques existents en altres mots de la llengua, fora de la flexió verbal (vegeu els casos de la llista A), com als que donen lloc a terminacions insòlites fora de la flexió dels verbs (vegeu els casos de la llista B).

LLISTA A

Acabar, eixalbar, arrambar, destorbar, caçar, aplacar, alçar, bolcar, desbancar, llançar, escapçar, embarcar, reforçar, rascar, cridar, baldar, arrendar, tardar, agafar, escalfar, triomfar, amagar, colgar, arromangar, embargar, remeiar, regalar, ballar, remar, calmar, armar, aplanar, alternar, escapar, palpar, acampar, extirpar, pispar, preparar, casar, espolsar, premsar, descansar, eclipsar, dispersar, rescatar, faltar, cantar, temptar, afartar, bastar, pretextar, creuar, relaxar, baixar, pixar, fixar, enganxar, escorar, despatxar, banyar.

LLISTA B

Semblar, vinclar, encerclar, mesclar, inflar, arreglar, vetlar, ratllar, eixamplar, parlar, legislar, entusiasmar, ritmar, dignar, condemnar, reguitnar, celebrar, sembrar, arrar, ensucrar, esfon- drar, desxifrar, alegrar, colrar, honrar, comprar, emporprar, asprar, estuprar, amarrar, penetrar, filtrar, entrar, registrar, dubtar, redactar, empremtar, captar, obstar, instar, llevar, salvar, minvar, observar, recolzar, localitzar, esbutzar.

Observacions

Les consonants dobles -l. l, -nn, i -ss, amb què acaben alguns radicals, es redueixen respectivament a -l, -n i -s: vacil (de vacil. lar), nan (de nannar) i pas (de passar). Es manté, en canvi, la terminació -rr: amarr (de amarrar), en oposició a amar (de amarar).

1.2. Si el radical acaba en -e o -i (crear, estudiar), la persona 1 adopta la terminació -i, que forma diftong amb la vocal final del radical: crei, estudii. No adopten desinència els radicals aca(precedida de vocal): espaiar, remeiar, enjoiar, aluiar (v. l’epígraf 1.1). Si el radical acaba en -o o -u (incoar, suar), la persona 1 adopta la terminació -u, que forma diftong amb la vocal final del radical: incou, suu. No adopten desinència els radicals acabats en -u consonàntica (precedida de vocal): encauar, creuar, etc. (v. bats en -i consonàntica l’epígraf 1.1).Els radicals acabats en -u semiconsonàntica (enaiguar, adequar) adopten en la persona 1 la terminació -o (enaiguo, adequo).

1.3. Quan el radical acaba en -j o -g palatals, la persona 1 sol adoptar la grafia -ig: rajar/raig, festejar/festeig, enfastijar/enfastig, gojar/goig, pujar/puig. Aquest és també el cas dels radicals acabats en -auj (assuaujar) i -euj (agreujar), en els quals la sibilant palatal va precedida d’una -u no sil. làbica: assuauig, agreuig. Per contra, si la sibilant palatal va precedida de consonant, es manté la grafia del radical, com en els verbs de l’epígraf 1.1: viatjar/viatj, assetjar/assetj, desitjar/desitj, allotjar/allotj, enutjar/enutj, menjar/menj, forjar/forj.

2. Els verbs regulars de les conjugacions segona i tercera (purs) no prenen tampoc cap terminació per a la persona 1: bat, admet, ret, romp, puny, sent, mor, dorm, bull, etc. La persona 1 de fugir és fuig, com en els casos semblants de l’epígraf 1.3. Les formes de la persona 1 dels verbs de les conjugacions segona i tercera (purs) amb els radicals acabats en -b o -d s’escriuen, respectivament, amb –p o -t finals, talment com les formes de la persona 3: cap, decep, rep, put.