LLENGUA ESTÀNDARD I VARIACIÓ LINGÜÍSTICA

LLENGUA ESTÀNDARD I

 VARIACIÓ LINGÜÍSTICA

FUNCIONS D'UNA LLENGUA ESTÀNDARD

QUE ES LA LLENGUA ESTÀNDARD? 
La llengua estàndard es va crear perquè hi pogués haver una bona intercomunicació generalitzada els àmbits formals I per satisfer les necessitats comunicatives a la societats moderna. Es pot dir que va arrencar definitivament quan va aparèixer la impremta com escriptura formal. Mes tard quan varen aparèixer les comunicacions audiovisuals també va sorgir l oral estàndard.

 ESTÁNDAR COM A DEFINIDOR DE LLENGÜES.
Podem dir que es van formen dialectes a causa de l època o de l espai geogràfic. Per aquest motiu l estàndard es considera com a concepte de comunitat lingüística I serveix per poder unificar els grups de dialectes encara que estiguin separats.

L ESTÀNDARD COM A MODELO DE REFERENCIA
Llengua estàndard I us Correcte

Llengua estàndard I discriminació social. La llengua estàndard es sol explicar a partir de l escola. A partir d'unes habilitats i coneixements es basa per tenir un ascensor social perquè així tens un gran maneix un destresa per poder-la utilitzarà la a cada situació de manera corresponent. Es podria dir que es com un filtre per l ascensor social. També hi ha el cas de que la llengua que es dominant es considera l estàndard deixat de costat l altre.
I disglòssia 

Estàndard i disglòssia. Va ser Fergusson dins la sociolingüística que va anomenar aquest terme de disglòssia. On diu que la població utilitza varietats no estandarditzades i pròpies de una conversa col·loquial. d'un subgrup. Es pot dir que la disglòssia té un tipus de connotacions negatives  en contra del procés d'estandardització, a causa de que sempre hi ha conflicte entre una llengua estàndard i una no estàndard. S'ha estat produint a causa de la col·loquialització  de les varietats de d'estandarditzades en major o menor mesura segons la seva antiguitat.

L'ESTÀNDARD I LA LLEIALTAT LINGÜÍSTICA

Una llengua funcionarà satisfactòriament quan hi hagi una lleialtat lingüística que vol dir quan la gent tengui la voluntat d'usar-la i de mantenir-la. Podem dir que la llengua estàndard és posseïdora d'una "veritable llengua" això vol dir que pot satisfer qualsevol necessitat lingüística i així es pot tenir una bona lleialtat lingüística. Però en canvi quan hi ha una varietat que té un es necessitats és pot dir que la lleialtat ja té una seria de dèficits a causa de que no tenen les mateixes oportunitats que l'estàndard.

PROCESSOS D'ESTANDARDITZACIÓ

És quan una llengua estàndard ben definida que també es pot dir planificació lingüística o normalització lingüística. Es pot dir que primer es mira la llengua literària i després l'estàndard modern. Pot ocupar tan àmbits escrits com orals a disposició de grans masses de la població. Dins aquest procés hi ha dos vessants  el lingüístic on entra a definició de l'estàndard que es refereix a la codificació i el vessant social que s'encarrega d'implantar-la.

COMPONENTS I ETAPES

Haugen va estudiar els processos d'estandardització que està format per quatre fases que implica l'estructura lingüística i el seu ús.

1. Selecció.  El procés d'estandardització consisteix en elegir una comunitat lingüística o utilitzar diverses varietats integrant elements d'una i de l'altre.

2. Codificació. S'encarrega d'establir unes normes d'ús i dir quines formes i elements lingüístics s'establiran. Té unes tres etapes: la grafització on es posen les normes ortogràfiques i miren com es pot espandir socialment, la gramtització entra en la morfologia i les regles sintàctiques, finalment la lexicació on es dóna el significat de cada mot. El que vol aconseguir es que els diversos variants d'una mateixa paraula es torni una sola ja que és un procés d'estandardització. L'altre objectiu que vol aconseguir arreglar seria el cas de que a una llengua no dominat hagi d'estar sotmesa que provocarà que es vulgui fer una llengua autòctona. Per això la codificació proposa llevar els element que porten a una alteració i així només els resoldran els problemes de la llengua estàndard. el més important de la codificació és que fa la unitat formal.

3. Implementació. Fa que la llengua ja codificada s'implanti a l'ensenyament i ala comunicació formal. Per poder aconseguir-ho han usar una xarxa d'interrelacions perquè si la llengua en l'estatització normalment no té suficients vies polítiques per poder instal·lar-se plenament la varietat ja codificada.

4. Elaboració. És  on ja necessita que s'entengui a partir dels recursos expressius de la llengua. S'ampliaria el lèxic i la diversificació d'estils. Després hi ha la implementació que és la conseqüència de que la varietat ja elaborada sigui apta per tots els àmbits de comunicació, és adir que el sistema de registres o estils de adaptar la llengua a qualsevol situació comunicativa.

MODELS D'ESTANDARDITZACIÓ

Considerant que la llengua es unes varietats lingüístiques  convertides a una sola unitat superior. hi ha diversos graus d'estandardització segons la participació.

a) Model unitarista. És una varietat geogràfica on la base és l'estàndard i les altres són relativament desplaçades. es sol anomenar model clàssic. El que fa és triar els elements de la varietat més afavorida i considera també a altres així construint sobre el dialecte una llengua elaborada .

b) Model composicional. Es fa un estàndard a partir de no només un dialecte encara que sempre n'hi ha un de més pes. Seleccionen les formes més representatives del sistema global . Sempre pot dur a unes dificultats en la socialització ja que no ves d'una varietat nativa. Però també té una venteja que tots es senten implicats en el procés. el que diu que no podem fer es confondre l'unitari amb el composicional perquè no agafa una sola varietat geogràfica.

c) Models estàndards autòctons. Es tracta d'un espai geogràfic molt extens que es fragmenta a partir de marcs polítics i administratius. Podem dir que eles normes estàndards estan diferenciades amb cada tipus de marc. Al cap i a la fi l'estàndard es un producte que es fa a partir de la interacció social. Per aquets motiu podem dir que la mateixa llengua te diferències ortogràfiques, fonètiques, morfològiques i lèxiques.

LA CODIFICACIÓ

Centres de codificació. Primer es va fer amb el llatí i el grec amb l'alfabet ciríl·lic. Més endavant a l'Edat mitjana es representen sons amb pautes gràfiques del llatí. Però realment a evoluciones les llengües vulgars a partir de la Renaixença i d'Humanisme. Aquest procés té un la possibilitat de difondre per tot la llengua ja que sorgeix la impremta. Les primeres accions codificadores es realitzen quan hi ha el primer debat lingüístic a Europa amb " Questione della lingua" on es representen les llengües vulgars i el rol del llatí. De les llengües modernes les primeres codificacions es poden veure en les obres de gramàtics i humanistes. L'Acadèmia Francesa fou la primera i després es fan fundar de moltes més on es feia la codificació de les llengües respectives. Es pot dir que hi ha llengües que no tenen Acadèmia però es influeixen per gramàtica i lèxica d' Editorials. En cas de llengües subordinades hi ha menys tradició en l'ús normal i amb dèficit funcionals i es redueixen a mirar a la dominant.

Criteris de codificació. Com que codificar es triar hi ha diverses variants formals que es basa en distints criteris.

Criteri històric. On s'utilitza sempre la solució la més antiga o tradicional. Criteri literari. A partir de la producció literària de la Renaixença hi va un gran procés de codificació i una de les obres més importants va ser la de Pompeu Fabra. Criteri geogràfic. A partir de les formes on es més extens geogràficament i hi ha més gent. Criteri de classe social. Podem dir que els hàbits lingüístics dominants de la llengua estàndard solen ser les classes altes ja que s'usa a àmbits formals. Criteri lògic. Solen tratar les qüestions gramaticals més modernes i uns usos lingüístics que no es més que prejudicis fruit del poc coneixement gramatical on també es va recolzar Pompeu Fabra.

Codificació i interferència

Podem dir que hi sol haver una substitució dels elements propis d'una varietat interferida. També te unes noves necessitats d'una varietat subordinat que son satisfetes per la dominant. Per aquest motiu com mes subordinada una varietat que l'altre, així les distancies es fan mes petites i solen tenir tendència a igualar-se les dues. En la inferència afecta a tots els nivells. En el lèxic pot produir una situació de bilingüisme generalitzat. També podem diferenciar el manlleu i el calc, on el manlleu es adaptar un mot en canvi el calc és el que diríem com copiar. Si una llengua subordinada agafa un nou mot de la llengua dominant marca una innovació lingüística. Així que la llengua subordinada sol ser una copia de la dominant. Hem de comentar que si una comunitat fa un redreçament de la seva llengua hi afecta l'aspecte històric els canvis sociològics, la substitució de manlleus, els cals i les distorsions formals que entrarien dins el procés de codificació. 

EL CONTOL DE L'US 

Les normes socializadas de lúas correcta de les formes lingüístiques d'una societat que guien per tenir un bon ús general. Es comença en l' àmbit familiar, a l'escola i desprès a la vida social. Es fa un control també en el revestiment de l'ús de la llengua. El control lingüístic permet que la llengua estendard tengui una estabilitat bàsica. Podem dir que l'acceptació d'una norma en la societat disposen d'un estàndard en plenitud en les funcions. Normalment els canvis es fan a partir de institucions acadèmiques. 

DIFICULTATSEN L'ESTANDARDITZACIÓ DE LES LLENGÜES SUBORDINADES.

Les llengües no subordinades van segons la comunicació. Es un instrument que expressa una pròpia entitat. En els discursos oficials en un context de subordinació lingüística tenen la mateixa línia. Per això es respecte i es protegeix qualsevol modalitat lingüística espanyola. L estandardització implica canvis en el codi i en el sistema social de la llengua.